Diari d'un exiliat

Avui he rebut la carta de la meva estimada Pepita. És datada del 28 d’abril. Ha pogut fer-la passar sense els entrebancs de la censura, ja que és un francès el que ha tingut ocasió d’enviar-me-la directament. La meva esposa em diu, entre altres coses: «Te comunicamos el feliz nacimiento de nuestra hijita Nuria. Lo mismo la nena que Montserrat y yo gozamos de espléndia salud, recordándote en todo momento… Debo comunicarte que no intentes por ahora venir a verme y te consagres a hechar raíces en donde estés, ya que de lo contrario nos darías un disgusto y te llevarías un chasco, pues las cosas no están todavía para que te desplaces, teniendo en cuenta el cargo que has ostentado durante la guerra». I continua encara: «Será más fácil el que en un día no muy lejano sea yo quien venga a visitarte y puede que a vivir contigo, que no al revés…» i la carta acaba amb una nota del meu germà Pepet, que em diu textualment: «Et desitjo molta sort estimat germà. Preocupa’t sols de tu. Pepet».

Després d’aquesta carta, quines il·lusions poden quedar-me de retornar a Espanya? Cap. Absolutament cap. I penso sempre amb quin dolor, amb quina pena i amb quantes llàgrimes la meva Pepita ha hagut d’escriure’m això. Perquè sigui ella la que em digui que no intenti d’anar-hi… Nosaltres dos tan ben acostumats, la nostra casa, el nostre jardí, el cotxe, el despatx, la biblioteca, les nenes, el gaudi de l’espectacle, les passejades, les il•lusions… Tot això, fins quan?

Durant els últims dies he rebut diverses cartes: del Pepet, de la Pepita, del senyor Lomba i de l’amic Tries, que es troba al Camp dels catalans a Agde, on procuraré d’anar a fer-li una visita.

Pel contingut de les cartes rebudes d’Espanya, es palesa que l’única veritat és la impossibilitat de tornar-hi. No hi ha res a fer a causa del càrrec exercit durant la guerra. Aquest exili, doncs, serà llarg, dolorós i prenyat de sofrences de tota classe. Cal, però, fer els possibles per sortir d’aquí. Els diaris francesos publiquen ja algunes disposicions relatives a la possibilitat d’ocupar els espanyols en treballs on els parats francesos no tinguin competència. L’agricultura és l’únic camí. Mlle. Bona, o sigui la senyoreta Bacou, m’ha promès fer el necessari per fer-me anar a treballar a casa seva, per bé que considera que la terra no és treball adequat per a mi. Diu també que pensa fer-me nomenar practicant de plantilla a l’Hospital mentre no surtin altres disposicions que permetin poder fer altres treballs.

He mirat per a treballar de barber a Besiers, però no hi ha manera de fer-me contracte, perquè sembla que hi ha obrers francesos en vaga per manca de treball.

Fa uns dies que el doctor Robert, en un rampell de bogeria i de borratxera, volia fer-me sortir cap al camp de concentració, però Mlle. Bacou va oposar-s’hi i va demanar al doctor Misermont, Chef principal de l’Hospital, de guardar-me encara un temps. Va obtenir satisfacció. Jo ja havia fet la maleta i ja em creia anar a parar al camp.

Com de costum, al matí, després de fer el treball preparatori de la sala d’operacions i d’haver-me rentat, he anat a la sala del doctor Huguet per afaitar-lo i tallar-li els cabells. Devien ser les 10 del matí aproximadament quan en Zúñiga, corrent com un esvalotat i amb una carta a la mà, entra a la sala i crida: «Ramon! Lletra per a tu!» J no creia la realitat, Després de tants dies esperant i veient com els altres tenien la joia de tenir carta d’Espanya, començava a trobar-me en una situació d’isolament que em feia molt mal. Carta d’Espanya!

 La meva emoció era tan gran que, els ulls plens de llàgrimes, vaig donar la carta al doctor Huguet, el qual, tan emocionat com jo mateix, va dir-me: «Dóna, ja te l’obriré, i calma’t». Jo plorava d’alegria i deia: «La lletra és del meu germà! És en Pepet que m’escriu!» Immediatament un calfred va recórrer el meu cos. Per què no de la Pepita? Tot seguit el dubte s’apoderà de mi. Serà morta? Del part? Serà possible? Seré tan desgraciat? Immediatament agafo la carta i els ulls corren més de pressa que el pensament per cercar el veritable motiu que fos el meu germà qui m’escrivís en lloc de la Pepita.

 Amb els ulls plens de llàgrimes, vaig llegint amb penes i treballs, i tot és magnífic. Tothom està bé: ell, el meu germà, és lliure, puix que és ell qui m’escriu: els pares estan bé, i… Ah! Una altra nena! La Pepita ha tingut una altra nena. Quina alegria! Quina desil•lusió a la vegada! Ells sense jo i jo sense elles. Dues nenes ja! Pare altra vegada i no pas d’un noi. Però què hi fa si tots estan bé? El doctor Huguet em diu:
 –I doncs, Ramon, són bones noves, almenys?
 –Pare d’una altra nena!
 I tothom em felicita, tothom m’abraça. I tothom em pregunta:
 –I de política? I com ha anat?

 He dit al doctor Huguet que demà l’acabaré de servir millor, però qie avui tenia necessitat de sortir al pati a rellegir la carta una, dues i tres vegades, i anar a cercar els esborranys de les meves cartes per deduir-ne si almenys ells han rebut o no alguna carta meva. He sortit corrents, he rellegit diverses vegades la carta. He entrat a la sala dormitori, m’he estirat al llit i, una vegada allí, tapat i sense que ningú ho veiés, he plorat i plorat fins a quedar-me satisfet i descansat.

 Una cosa, però, és ben concreta a la carta: no puc pensar a retornar a Espanya. Les coses no són prou clares. El meu germà em diu: «Siento mucho que tus ocupaciones en esa te imposibiliten de venir y así poderte abrazar y recordar nuestras andanzas en bailes, cines, etc., como antes solíamos hacer…» I continua encara: «Quién sabe si este verano, con Pepita, vengo a pasar las vacaciones contigo». Naturalment, llegint això, la cosa era clara. Jo no podia tornar. No havia d’anar-hi. Seria un destorb i un perill.

 De resultes d’aquesta carta una cosa es fa urgent: la necessitat d’obrir-me un camí per a demà aquí a França. Per a això cal una cosa per sobre de totes: saber el francès. Així, doncs, amb aquesta idea fixa, començo amb delit i afany a recollir llibres, gramàtica, diccionari, i a estudiar! Cal quedar-me a França? Doncs cal estudiar! I cal sortir de l’Hospital i cal cercar treball i cal arribar lluny, i fer-me un futur. Tinc dues filletes, tinc una dona, tinc una llar constituïda, i cal vetllar per tot.

 Els ulls secs, l’ànim reposat, tranquil i serè, surto de la sala i dic a tothom que he rebut carta de la família, que tinc una altra nena. Des d’aquest dia, cada vegada que he rebut una carta d’Espanya, el doctor Huguet sempre em fa la mateixa pregunta:
 –Què, Ramon, una altra filla? O un fill, ara?
 Tots reien, jo també, i ell sobretot gaudia molt repetint-me sempre això.

 A la nit he escrit una llarga carta al meu sogre, al carrer del Carme, 97, en francès.

La vida de l’Hospital continua  monòtona. Cerco solucions al meu problema, però desgraciadament no n’hi ha. Tothom creu que el govern francès publicarà algunes disposicions relatives a tots nosaltres per tal que, d’una manera o altra, puguem cercar treball. Jo voldria sortir d’aquí i treballar en alguna cosa de profit. En les meves sortides a Besiers cerco solucions, però tot és inútil. No cal fer res perquè pertot hi ha els mateixos entrebancs: la situació de refugiat! Manca de papers, manca de llibertat i, per tant, de personalitat.

 Petita Nuri, el teu nom, en ésser-me confirmat per la teva mare en la primera carta, em va donar una alegria tan gran que no hi ha lletres ni expressions per a poder descriure-la. Núria, nom de la Verge sagrada del santuari català. Lloc on els delegats de la Generalitat van anar a cercar el repòs i la tranquil•litat per redactar l’Estatut que tantes lluites havia de produir després al Parlament espanyol… El meu desig personal era que si una altra filleta venia al món es digués precisament Núria, tot i que la teva àvia volia que et diguessis Anna com ella. T’haig de dir tota la veritat: no t’esperàvem, volíem un noi, volíem un Jordi. Però, fent els comentaris acostumats, jo deia sempre a la teva mare: «Si és una noia, Núria». I així et dius Nuri perquè era desig meu i perquè la teva mare, sense la meva companyia en ell moment del teu naixement, volgué que em fos donada aquesta satisfacció en premi a les meves sofrences. I has estat estimada, molt més que no pots imaginar-te. Ja veuràs en el transcurs d’aquest llibre-diari tot el que has representat per a nosaltres dos, Núria estimada, espinguet eixerit!

El temps passa. Però no tan de pressa com voldria. L’exili comença a pesar-me. De vegades em demano si podré tornar mai més a Barcelona.

Avui em passejo pel boulevard de Besiers; s’assembla una mica a la nostra Rambla… La gent es passeja. Fa bo: un sol radiant omple de joia les cares. El cap em volta de tant contemplar la gent. Miro les parelles d’enamorats que, braç sota braç, es passegen indiferents al dolor dels altres. No veuen altra cosa que el seu benestar natural… ambicions per a demà, projectes, rialles, mirades significatives de l’un i contesta de l’altre amb una altra mirada… Que és bo d’estimar-se, que és bo d’ésser estimat i trobar-se així acostadets els uns dels altres! Quants quilòmetres em separen de tu, estimada Pepita! Tu i jo ens passejàvem per la Rambla de Barcelona, tu i jo també ens miràvem i rèiem, i… quantes misèries ignoràvem dels altres…

No puc més. M’aixeco i continuo a peu. Ara no veig més que parelles de casats acompanyats de petits. Sembla que tot és contra meu. Les parelles i els petits, tots són joves, i tots són nenes de l’edat de tu Montserrat. Cosa curiosa, no puc sentir ni veure aquest espectacle. M’agafa un dolor i, en comptes de sentir simpatia envers aquestes nenes, sento una ràbia terrible i crec que més aviat odio que estimo. Per què? Gelosia? Excés d’amor? Sentir-me tan sol! Tan sol…!

El practicant Domínguez m’ha trobat pel passeig i m’invita a anar al Teatre Municipal, on hi ha una representació d’una revista-opereta anomenada «Nina-Rosa».

Hi entrem. Anem a l’últim pis. No ens podem permetre d’anar més car. Cosa curiosa, el primer espectacle el vaig veure a Arles i era amb en Domínguez. Avui, el segon, és amb ell encara… L’espectacle és fascinant. Bonic. Encantador. Cants, balls, diàlegs, tot és bo. Però tot em recorda massa Barcelona, la meva Pepita i la meva filleta Montserrat. Tot és massa bo. Massa bo. Em fa sofrir massa i sortim del teatre amb uns ulls com unes taronges. Ell ha plorat. Jo he plorat. Tothom ha rigut, tothom s’ha divertit, tothom està satisfet. Nosaltres dos estem decebuts, amargats. Sentim massa enyor… El gaudi, la distracció d’espectacle no és fet per a nosaltres. Som massa sentimentals. Sofrim en comptes de divertir-nos.

Avui he escrit una carta a l’advocat Lomba de l’Hospitalet. Li demano que em faci arribar notícies des de casa, de l’estat de la meva Pepita i de la sort del meu germà Pepet.

Ja estic ocupat! Sóc nettoyeur de la sala d’operacions. El doctor Ponseti ha dit que serviria per a això, i m’han ocupat. És clar que el treball no és gaire bonic: escombrar, treure la sang de terra, i, com que el treball és relativament curt, caldrà que faci de garçon de salle, és a dir, de sanitari: netejar la sala dels malalts, buidar els cubells de porqueria, transmetre els encàrrecs dels malalts, etc. Aquest darrer treball, però, no ‘agrada gens i m’espavilo perquè els altres me’l facin, a canvi de tabac i d’afaitar-los sovint.

El temps passa diferentment de com fins ara. Treballo amb amor i amb entusiasme i, així, aconsegueixo l’estima dels uns i dels altres: dels espanyols perquè, en companyia d’un amic anomenat Armand Zúñiga, entrem sovint a la sala dels malalts i les cantem cançons, els expliquem acudits i els fem riure.

El treball no és pesat, si bé un poc desagradable. Amb els doctors Ponseti, Huguet i Puig i els practicants Domínguez, Salas i altres ens espavilem sempre per passar vetllades enteres a la sala dormitori dels metges on, durant hores seguides, llegim i ens expliquen coses de la nostra terra, discutim les notícies rebudes, les dels diaris i altres.

He augmentat de categoria. Sóc esterilitzador a l’Hospital, afecte a la Sala d’Operacions. Treballo junt amb en Zúñiga, amb el qual ens portem molt bé. Aquest nou treball, higiènic per excel·lència, em permet de vestir una bata blanca. Quasi cada dia em dutxo. Dormo a la sala dels empleats. Mengem a part i copiosament. Tinc dret a una sortida setmanal a la ciutat, cosa que aprofito naturalment per conèixer Besiers en tots els seus detalls.

Les infermeres d’aquí són molt bones. Sobretot una que des del primer dia m’ajuda i em protegeix: és Mlle. Bacou, que jo he batejat amb el nom de Mlle. Bona. Tothom ha acabat per anomenar-la Mlle. Bona, amb gran satisfacció per part d’ella. Cada dia, en arribar a l’Hospital, ja que viu a Mauraussan, porta uns panets i biscuits per als doctors Ponseti i Puig. Naturalment que no m’oblida i participo també d’aquesta deferència amical. Pots de llet, xocolata i altres llaminadures: no ens falta de res. Tenim de tot. Fins i tot Mlle. Bona m’ha portat un vestit quasi nou, que el sastre de l’Hospital m’ha arreglat a la mida i que em va magníficament bé. Que bé veure’s mudat! En una festa que hem fet a la sala número dos, he compost una lletra basada en la música d’una cançó titulada «Bum, Bum». Aquesta lletra diu:

«¡Bum! ¡siempre dije Bum bum!
y cuando yo nací
ya nací con este lema.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
sin tener ninguna pena.
Siempre riendo y bailando,
cantando y jugando,
qué buena es la vida.
Olvidando nuestro exilio
las penas del mundo
provocan la risa.
¡Bum! ¡qué bueno es hacer Bum!
¡pese aquien pese el Bum!
es la ironía sincera.
(estribillo)
No tenemos ni una gorda.
No tenemos ni tabaco.
El que tiene un traje regular
por un Rajà se hace pasar.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
¡Siempre hemos de hacer Bum!
para olvidar nuestras penas.
¡Bum!
¡Baribumbum…!
¡Ayúdeme en el Bum!
¡BUM! ¡BUM! ¡BUM!»

Aquesta cançó va obtenir un èxit sense precedents. Cada dia ens demanaven que l’anéssim a cantar, i ho fèiem si hi havia algú que l’endemà havia d’ésser operat, ja que això el feia sortir almenys del «cafard», o sigui, de la preocupació de les hores difícils que hauria de suportar.

Aquí a l’Hospital, doncs, des que tinc el nou treball d’esterilitzador entro quan vull a la sala d’operacions i, a la meva manera, ajudo en tot. Cames tallades, braços amputats, gangrenes tallades a temps, apendicitis, operacions d’estómac i intestinals, infeccions virulentes, trepanacions, etc., etc. De tota classe i per a tots els gustos, si això es pot dir. Quantes sofrences! Quantes misèries! Quants dolors!

Jo tenia cura quasi sempre d’anar a calmar el malalt abans de l’operació, donant-li noves esperances de vida més tranquil·la i menys dolorosa després de l’operació. Un cop feta, hi anava per fer-los més lleu el pes de les sofrences produïdes per les reaccions naturals del cloroform i del nou estat de les ferides produïdes pel bisturí cirurgià.

Com a cap de la sala d’operacions no cal dir que hi havia un doctor francès, resident a Besiers, el qual no escoltava pas sempre els consells dels metges espanyols, molt més joves que ell, però molt més experimentats pràcticament. Així, doncs, sovint el doctor Ponseti i el doctor Puig havien plorat de ràbia perquè no els havia deixat fer a la seva manera una operació delicada, el resultat de la qual, segons ells, hauria estat tot un altre. Per exemple, hi ha hagut cames, braços, mans i peus tallats per no haver volgut adoptar solucions que havien proposat els doctors catalans…

Hi havia com a capitost de les dones de la Creu Roja una Mademoiselle d’edat ja avançada. No m’era gens simpàtica: caràcter greu, reganyosa, manava les feines amb un cert despreci, i estava mancada sobretot de caritat. Crec que veia en els refugiats espanyols uns pobres diables enviats pel mal esperit a la terra solament per fer mal… La vaig batejar amb el nom de Mlle. Sarna. Tothom l’anomenava així i no de cap altra manera. Sovint havíem disputat. Havia intentat moltes vegades de fer-me sortir del treball i reemplaçar-me per un altre, però Mlle. Bona tenia força bona relacions i cada vegada impedí que jo sortís.

Com a metge resident a l’Hospital i, per tant, com a «Chef» ttoal dels serveis, hi havia un doctor anomenat Robert. Aquest bon home tenia el fatal defecte que li agradava infinitament l’alcohol, i cada dia el seu estat normal era l’alcohòlic per no dir borratxo a seques. Ningú no podia veure’l. Jo tampoc. Però ell em suportava. Crec que era perquè s’havia erigit en protector de l’Armand Zúñiga, amb el qual érem massa amics per permetre de separar-nos.

Continuo al llit. Estic veritablement espantat. El dolor persisteix com mai. Prenc molts salicilats, però això em porta uns sorolls al cap terribles. Passo les nits sense dormir.

 Al diari francès L’Éclair he llegit la rendició de la quasi totalitat de les capitals de província espanyoles que restaven insotmeses a Franco.

 De tant en tant el dolor es calma sobtadament i ningú diria que pateixo tant. Llavors faig esforços i em llevo, em passejo i cerco relacions per llogar-me.

Estic assegut al llit. He passat una nit terrible. Molt dolor. El reuma m’ha reprès. No hi ha res que em calmi. Estic amoïnat. A l’Hospital tot és abandó. Els serveis marxen molt malament.

De l’Espanya nacionalista, no hi noves concretes. Es diu que les negociacions amb la Junta de Defensa de Madrid han fracassat.

Ningú no té notícies de casa seva. Tothom comença a demanar-se si l’exili serà llarg.

Contestant una postal del senyor Vernis, de París, li demano que vulgui fer arribar notícies meves als pares i que els digui que estic bé, i que procurin fer quelcom perquè jo trobi alguna cosa a França.

Avui, després d’una nit terrible d’insomni i malsons, amb un dolor sense límits, he agafat el meu petit bloc i he escrit: «Avui és el dia més trist de la meva vida. Abandonat de tothom, sense poder-me agombolar, ple d’enyorança i un demà ple d’incertitud». Les llàgrimes m’han impedit de continuar l’escriptura i, posant-me el mocador sobre la cara per amagar el plor, he plorat llargament i sense parar. El company de la dreta ho ha comprès i, tot acostant-se, m’ha dit a cau d’orella: «Cálmate, amigo; esto no durará».

Ha arribat l’hora de la visita del metge. El Dr. Huguet, amb el qual havia de fer una llarga coneixença i del qual havia de rebre grans serveis, s’acosta i em demana tots els antecedents de les meves sofrences. Em recepta uns catxets –no eren altra cosa que salicilats– per calmar-me el dolor. Dos dies després de prendre’n ja em trobava un xic millorat, però lluny de guarir definitivament, ja que l’abús de catxets em produïa atordiments generals

El Dr. Huguet vingué un dia a parlar-me de la necessitat de reorganitzar un fitxer de malalts. No sé per què es dirigí a mi precisament, però vull creure que era perquè era català i li inspirava una franquesa particular. Vaig acceptar encantat.

Em va instal·lar en una taula dins la infermeria. Tot i que sofria molt, això no m’impedia treballar. Cada dia havia de fer la llista dels malalts que passaven per guarir-se, establint-ne una estadística per especialitats: ferides, malalties febroses, sarna, altres malalties de la pell, etc., etc. Cada setmana havia de completar les estadístiques i fer-les arribar a mans del Director-Cap principal de l’hospital, un comandant metge francès. Aquest director va agafar-me força franquesa en veure que sempre tenia una gramàtica i un petit diccionari espanyol-francès. Va veure en mi un interès que no veia en els altres, i això va fer que m’agafés estima.

En les hores de solitud plorava de no poder tenir el consol de disposar de cap fotografia de la família. Ni de la meva Pepita ni de la meva filleta Montserrat.

A la sala de cures hi havia dues infermeres franceses de la Creu Roja, quie feien les cures segons les indicacions dels metges. Hi havia dos metges catalans: el Dr. Huguet, com he dit abans, que era de medicina, i el Dr. Poseti, cirurgià, amb el qual vam fer molt bona amistat.

Quan vaig veure que el dolor disminuïa i que estar empleat m’anava bastant bé, de seguida vaig oferir els meus serveis com a barber al comandant francès. Em va fer portar un a capsa on hi havia una navalla, estisores, pinta i una màquina de tallar cabells, amb la condició que només seria per a serveis mèdics, és a dir, per a tallar o afaitar tot allò que seria necessari dels malalts: ferides del cap, sobretot. Un treball bonic. Em va força bé. Em faig algunes propines i això em dóna la possibilitat de poder comprar alguna coseta pel meu compte, com és el tabac.

Les dues senyoretes empleades a la infermeria sovint porten llaminadures: xocolata, algun pot de llet condensada i pa blanc. Ordinàriament vaig a buscar el menjar a la cuina, però per a dormir m’han destinat a una sala de l’hospici d’Arles on tindré llit amb molles i estaré amb els companys de treball, els metges i un practicant anomenat Domínguez, molt simpàtic i de sentiments i gustos semblants als meus.

Tots els companys de la barraca es feliciten que estigui empleat, i em demanen que procuri ajudar-los en quelcom. Què puc fer per ells? No són pas exigents. Saben que a la sortida de l’hospital aniran a un Camp de concentració. Així doncs, volen benes, gases, cotó, esparadrap, llet condensada, xocolata… tot el que allà, al Camp, pugui ésser una solució momentània. Ho faig dintre les meves possibilitats. Ells estan contents i jo també.

Avui he tingut una sorpresa força agradable: en Campana, company de l’Hospitalet, jove d’uns 18 anys, està empleat en una ambulància al servei de l’hospital. Parlem de l’Hospitalet, de les nostres famílies,. Em diu que pensa tornar-se’n cap allà baix. Convenim que, si ho fa, vagi a casa a parlar-los de mi… Jo vull quedar-me. Voldria poder dir com ell; vull anar allà baix, però tinc por de la meva vida…

(Propera entrada al bloc: 7 de març)

A Ponseti, Huguet i Domínguez, s’hi afegeix Puig, un metge que hem trobat aquí. Hem parlat molt, ja que coneix el doctor Isern, de l’Hospitalet. Em diu que és a França.

Ponseti m’ha promès de fer quelcom per trobar-me feina a l’Hospital, ja sigui de barber o d’una altra cosa.

Ramon Moral i Querol va néixer el 6 de gener de 1908 a l’Hospitalet de Llobregat. Fill de barber, en va aprendre l’ofici mentre estudiava la carrera de Dret. Militant d’ERC, el 1936 va ingressar en l’exèrcit republicà. Després de la desfeta de l’exèrcit republicà, va franquejar la frontera francesa i fou traslladat als camps de Sant Cebrià i Argelers, al Rosselló. Durant la segona guerra mundial es va incorporar a la Resistència. Va rebre la Creu de la Resistència. Va tornar de l’exili amb l’arribada de la democràcia, el 1977. Va morir a Torredembarra a 90 anys.

Avui surt una expedició de malalts cap a l’Hospital de Besiers, Departament d’Erau. Amb els malalts hi van el doctor Ponseti i el practicant Domínguez. El doctor Huguet, també. Tots els qui restin a Arles seran destinats al Camp de Barcarès.

D’acord amb els doctors Ponseti i Huguet, aniré amb ells però com a malalt; un cop allí ja veurem què podrà fer-se per mi. A 2/4 de 2 sortim amb el tren.

Arribem a Besiers. Un trajecte deliciós. Tot el panorama ha estat ben copsat. Em dic entre mi: aprofundeixes terra endins, t’allunyes cada vegada més dels teus. La separació és immensa. Quilòmetres i més quilòmetres desfilen davant dels teus ulls i no cal pensar ja a tornar enrera ni a executar els projectes d’entrar a Catalunya per sorpresa…

Arribats a l’Hospital, igual que els altres malalts, ocupo un llit. Ja veurem què passarà demà. Sóc a la Sala 8, pavelló 2, llit 195.

Avui m’he escapat ben just d’anar al Camp de Barcarès. Primer gran perill. Cada dia es fan llistes noves de gent disponible per a entrar al Camp de Barcarès.
 Em fa por d’entrar a un Camp. Em sembla que allò és la negació més absoluta i que sortir-ne ha de ser molt difícil. Què cal fer?

En el marc dels actes commemoratius del 70 aniversari de l’exili, el Memorial Democràtic ha recuperat el dietari de Tomàs Moral i Querol. L’obra, publicada sota el títol “Diari d’un exiliat” va ser editada per edicions Abadia de Montserrat fa més de vint anys, i actualment es troba exhaurida. “Diari d’un exiliat” ens ofereix una visió de l’exili català des de l’òptica dels vençuts curts d’influència i diners.

Aquest bloc publicarà els textos recollits en aquest dietari la data que van ser escrits ara fa setanta anys, entre el 5 de març i 24 de desembre de 1939.

Cal agrair la col·laboració del professor Andreu Mayayo, que ens va posar sobre la pista d’aquest llibre magnífic i a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que ens n’ha facilitat el manlleu fent-nos arribar un dels pocs exemplars que encara tenien del llibre.

Ahir a la tarda el dolor em va tornar amb molta insistència. Vaig anar al llit sense sopar. Avui m’he llevat a la una de la tarda. Si no fos que havia de fer l’estadística, segurament que m’hauria quedat al llit. Estic molt refredat i el dolor de les cames no em deixa caminar. He passat una nit terrible: somnis, malsons. Tot eren projectes. Arribada per sorpresa a l’Hospitalet, abraçades a tota la família, reunió de tots. Projectes, perills…
 
França comença a mobilitzar gent. Alemanya ocupa Txecoslovàquia. Què passarà? El panorama internacional sembla enfosquir-se.

Escric una carta a la Pepita. Li demano que, per telegrama, em digui el seu estat. També escric al papa i li dic que parli amb el senyor Vernis de l’Abeille.

L’efecte de tot el que dic a la meva Pepita i al papa, el dia plujós i fred, tot s’ajunta, i passo un dia terrible de mal humor. Quin calvari!

Avui he tornat a Perpinyà. He anat a fer-me retratar. He anat al Consolat d’Espanya, on hi ha en Gibert, amic del Prat de Llobregat, republicà, però al servei d’en Franco. Tinc ganes de saber moltes coses, d’aclarir dubtes, i em decideixo a anar-hi.
 Primer objecte: Carta de Nacionalitat. Res a fer; de moment, suspeses.
 Segon: Cartes a Espanya. Tot tancat. Res a fer tampoc, però m’aconsella d’escriure, ja que un dia o altre sortiran.
 Tercer: Retorn a Espanya. Repressions. Ell diu que no cal fer cas de les exageracions que es diuen. Molts es passegen tranquil•lament. Si no heu estat Comissari ni heu comès cap crim, podeu anar-hi. He comprès, i no insisteixo.
 Quart: Si vaig definitivament al Camp de concentració, podreu fer quelcom? «Difícilment, però us prometo que faré tot el que estigui al meu abast per fer-vos-en sortir. Escriviu-me».
 Som amics antics i promet de fer el que pugui.

He telefonat a la família Cerqueda des d’Arles. La contesta ha estat seca. Res a fer!
Em vénen ganes de tornar a Perpinyà i quedar-me allí, incontrolat. També voldria entrar a Catalunya, procurar passar desapercebut i arribar-me fins a Olesa. Però, i els perills? La mort no m’espanta; però, i la dona, i la filleta? i el nou fill? Ah, terrible incertitud!
A la nit, abans d’adormir-me, recordo una poesia i m’aixeco per anotar-la al bloc:
Era nit, fantasiàvem…
Jo jugava amb les orelles
Tu miraves les estrelles
i jo les veia més belles
amb tos ulls mig desmaiats.

Davant la inutilitat de les gestions d’uns i altres per a poder sortir d’aquí i anar a treballar, avui he decidit d’anar a Perpinyà a visitar en Frontera, en Feced i un amic que fa poc que sortí del Camp, anomenat Cerqueda Isern, el qual va prometre de fer sortir perquè ja era resident a França. Em prometen que faran el que podran…

En Frontera i en Feced, els he vist al Cafè de França. En Feced m’ha donat 20 francs per a fer-me uns retrats. Ajuda ridícula. En Frontera m’ha fet un discurs dels deures i dels compliments dels deures d’allò més ridícul, com sempre… Tot té el mateix lema: calma, serenitat, paciència. Ells, però, van a l’Hotel. Pagant qui?

El cap em bull. Tinc tants projectes! Voldria encomanar-me a Déu, però trobo que això seria massa interessat i que Déu no podria escoltar-me ni, encara menys, satisfer-me. Déu, Providència, Sort, Estrella, Destí, tot plegat ho ajunto i m’imposo sortir-me de tot. Veig que és a França, pensant en francès, sabent francès, i d’esquena a Espanya, on no puc pensar a tornar, que podré trobar nous horitzons per a un demà més brillant.

Així doncs, noves idees comencen de clarificar-se en el meu cervell.

Al meu bloc de notes trobo unes adreces i noms que no vull perdre i que potser em seran necessaris:

«Jean Vernis.– Rue Talbout, 57. París IX. Director Gral. de l’Abeille. Assegurances. París.
Albert Pons Mateu. Conductor d’ambulància. Hospital d’Arles. Bon amic. Adreça a Barcelona: Nou de la Rambla, 147.
Emili Carreras Casals. Secretari Oficina. Comandant Batalló meu, empleat per mi. Carrer Girona, 161, 1.o, 2.a, Barna.
Benito Cordomi. Secretari meu. Perduda la seva adreça.
Vives. Secretari meu i, més tard, passat a la Brigada. Perduda la seva adreça.»

He aconseguit un permís, i aquest matí he anat a fer una visita de cortesia als Srs. Coste Jeune i Burch. He esmorzat i dinat a casa del mestre d’escola, el qual m’ha rebut esplèndidament, així com també la seva esposa.

Havent esmorzat he anat a parlar amb el Sr. Coste Jeune; he insistit per si em podia fer entrar en alguna casa de pagès. Però tot és inútil, ja que el Govern francès ha publicat unes ordres molt severes, amenaçant amb fortes multes, contra els qui donin feina a cap espanyol.

Com que disposo de 200 francs i veig obstruïts els camins traçats en la meva imaginació, decideixo de canviar de tàctica, i me’n vaig a veure el barber del poble per comprar-li eines de barber, amb les quals podré treballar i guanyar-me uns quants francs… No ho faig gaire de gust, però faig el cor fort, perquè veig que serà l’única cosa que em permetrà sortir del pas. Ah, aquest ofici de barber que odio tant i que, en canvi, sempre ha estat el que m’ha permès de sortir dels pitjors passos!

Una pinta, una màquina de tallar cabells, un passador, una navalla, tisores i una brotxa. Tot plegat, i donada la circumstància que jo era espanyol refugiat i que el barber era simpatitzant dels republicans, m’ha costat només 70 francs.

Quan baixava cap a casa del mestre, a la plaça de la vila hi havia un marxant. He vist unes nines molt boniques. Sense pensar-m’hi gens, n’he comprada una. El meu pensament era la meva Montserrateta, a l’Hospitalet. Estrenyent-la contra el pit i volent deturar els batecs del cor, he pujat dalt la casa del Sr, Burch i he cridat Andrea, la filla dels mestres. Quan li he donat la nina, no veia ni la nena ni la joguina: tenia els ulls completament cegats per les llàgrimes i el plor contingut. Madame Burch volia pagar-me l’import. Sanglotant, li he respost que ho havia fet com si fos per a la meva filleta. Sense dir res més, sense tenir el coratge d’acomiadar-me, he baixat les escales amb rapidesa i, quan he arribat al carrer, m’he amagat de tothom  i he plorat com mai no havia pogut fer-ho encara… Una veu, dolça veu, petita veu, em deia a cau d’orella: «Papa, maco, gràcies, papa meu».

Al vespre, quan he arribat a Arles, he trobat dues lletres. Eren d’en Martí Feced i d’en Ramon Frontera, que m’escrivien des de Perpinyà. Em deien que no podien fer res per mi. Que m’acontentés quedant-me on era, ja que d’altres, els més, eren als Camps. I ells? A l’Hotel! Pagant qui? Ah! Política. Algun dia sortirà tot això!

Els dies se succeeixen. El treball de la infermeria va molt bé. Amb les eines faig alguns serveis al s metges de la infermeria, i això em reporta unes economies importants. Els dos-cents francs de Coste Jeune els tinc a part, ben guardats. Un altre centenar de francs es passegen per les meves butxaques, esperant d’ésser destinats a quelcom d’utilitat. M’he comprat una bufanda de seda i llana. Que n’és de bonic poder comprar pel teu compte sense que ningú tingui res a dir-hi! I poder comprar cigarrets! I anar al cine!

La primera vegada que he anat al cine no ha estat sense una sensació de dolor i de pena; en pensar que vaig sol, mal vestit i sense la meva Pepita, em sembla que faig un sacrilegi. Però em dic que la distracció és quelcom de necessari en aquestes circumstàncies i me n’hi vaig. Però per castigar-me a mi mateix, agafo el bitllet més barat i m’he de situar, per tant, al davant mateix de la pantalla. Les figures em semblen gegantines, la música m’eixorda, i en surto amb el cap com un timbal. A la nit, a l’habitació, ens retrobem amb el company Domínguez, ens comuniquem les impressions i coincidim en els mateixos fenòmens, és a dir, dolor i pena; l’argument de la pel•lícula ni tan sols el recordem. Quan apaguem el llum de la sala, comprenc que ell plora. Jo tenia els ulls inflats i molls. L’endemà al matí tenia un cap inconegut, una cara desfeta; el mirall em va dir que jo no era jo…

Els malalts greus desfilen pel Dispensari l’un darrere de l’altre. Peus gelats, mans gelades; ferides de 5 i 6 mesos enrera mal curades, començos de gangrena; infeccions; alguns casos de tifus; febres exagerades; i algun trastocat del cap…

Avui han portat a la taula d’operacions de la infermeria un home completament gelat, inanimat, sense coneixement. Ponseti li ha pres el pols; tot seguit han començat de punxar-lo amb injeccions. El seu fill, comissari de Brigada, resta immòbil, els ulls fits a la figura venerable del pare; no diu res, contesta sec a les preguntes que li fa el Dr. Ponseti.
–Quants dies fa que el vostre pare està així?
–Dos.
–I abans?
–Feia dies que es queixava de frisors generals i a penes menjava.
–Per què no l’heu portat abans?
–Perquè els serveis sanitaris del Camp deien que calia esperar.
–Esperar què?
–Jo no sé res.

Els quarts d’hora passen i la reacció que hom espera no arriba. L’home no reacciona gens. No té pols. El cor s’ha parat. Ponseti diu: «És mort», «massa tard», «terriblement tard». El fill mira el Dr. Ponseti i comprèn el moment i les seves preguntes. Sense dir res s’acosta al cadàver del seu pare i el besa al front. Un petó llarg… Dues llàgrimes, dues grosses llàgrimes, s’escolen de la figura del fill i cauen sobre la figura venerable del pare. Dues llàgrimes calentes del fill seran l’únic record que el pare s’emportarà d’aquests últims moments de la seva existència.

Tots tenim el cor trencat. Ponseti diu: «Unes hores més aviat, i aquest home era salvat…» i, agafant la porta, surt precipitadament al carrer. Crec que la ràbia i les llàgrimes li impedien de continuar allí… L’ambulància s’ha emportat l’home cap al cementiri. El fill, el cap baix, sense dir res, els punys closos, amb pas insegur, s’ha allunyat. Jo no podia més. He hagut de sortir a cercar l’aire i el sol. Necessitava distreure’m i no podia…

Les autoritats franceses, posades al corrent del greu incident d’ahir, prometen donar ordres severíssimes als Camps per tal que no es trigui tant a evacuar els homes que tinguin necessitat de cures especials.

Les infermeres de la Creu Roja avui ens han portat moltes més coses que de costum. Fins i tot roba interior i exterior. Hom diria que l’espectacle d’ahir les ha commogudes i que s’adonen una mica més de les misèries humanes. Hom diria que amb aquest acte volen provar de fer quelcom per demostrar que senten el nostre cas.

El mestre d’escola, Mr. Burch, ha vingut avui a visitar-me. M’ha donat un sobre i una carta de Mr. Coste Jeune, dient-me que, davant la impossibilitat d’ajudar-me pràcticament, volgués acceptar almenys la suma de 200 francs.

(Propera entrada al bloc: 11 de març)

Avui en el meu petit llibre-bloc de notes hi faig aquesta anotació en francès –en francès mal escrit, perquè no sé encara prou bé aquest idioma per escriure’l correctament–: «Us demano, Srta. (era dirigida a la infermera francesa del Dispensari, que em dirigia), que procureu fer el necessari per tal que sigui dels últims de sortir d’ací on són empleat, atès que espero un d’aquests dies tenir noves de casa meva, de la meva dona a Barcelona, i que ha d’haver tingut un nou fill meu…»

A l’Hospici no hi estic gens malament. L’ambient és força simpàtic. Amb palla i amb no sé quina altra classe d’herbes m’he fet una pallassa, i tinc un llit que ni un reiet… El vespre, quan hem sopat, abans d’anar a dormir, els empleats i els metges anem a casa de la Conserge de l’Hospici, una vídua amb dues filles grans. Hi escoltem la ràdio. Així els fem companyia i, asseguts a una gran taula rodona de menjador, fullegem la premsa diària del Departament i escoltem música. Quin canvi per a mi!

Començo de tenir una preocupació: el meu vestit. Em dono vergonya de la manera que vaig vestit i vull mirar de fer diners per poder comprar quelcom que m’arregli un xic. És un fet ben provat que compta molt als ulls dels altres anar ben vestit o no…

El grup del vespre el formen el Dr. Ponseti, el practicant Domínguez, el dibuixant Bofarull, un altre dibuixant madrileny i jo. Els dos artistes són molt ben considerats per les autoritats ja que es dediquen a fer els retrats de tota la família.

En la conversa d’avui una nova preocupació ve a omplir les nostres penes: es diu que les autoritats franceses pensen liquidar els Camps d’aquí. Per tant, l’Hospital haurà de desaparèixer i tothom serà destinat als Camps definitius construïts per a això. Com que una mala notícia mai no ve sola, avui he rebut una carta d’Andorra en la qual el meu amic em diu la impossibilitat de fer-m’hi anar.

(Propera entrada al bloc: 10 de març)